Podria explicar que va ser molt dur, que va ser terrible, que la pluja, que la neu... és a dir, nomès coses negatives, i tot hi portar al límit el cos humà, va ser una experiència fantàstica.
I és veritat tot el patiment que hi va haver. El cap en molts moments deia prou, però el cos anava fent. Era qüestió d'apartar el cap del físic, i tots els impulsos negatius, transformar-los amb positius.
Sortiem puntualment del Velodrom d'Horta la meitat dels inscrits, amb un clima que enganyava totalment. Per moments estavem tots il.lusionats perque la pluja no empiaria ... de moment.
Baixant del Tibidabo comença a ploura, i a Sant Cugat ja queia tota tota la tempesta que m'acompanyaria la resta de la cursa. Les rieres desbordades, les carreteres plenes de fang, una forta pudor de les clavagueres, rotondes molt i molt perilloses, ... però de mica en mica el cos s'anava adaptant a la situació. Aprofito un grup d'uns 30 corredors i d'allà no em moc fins arribar a Manresa. En el primer avituallament, el grup es trenca i sense parar aprofito a enganxar-me en un grup molt més petit. Allà veig l'Albert, i entre ell i jo anem tirant del grup, fins que ens en cansem i decidim deixar-los per fer camí ell i jo junts. O treballa tothom o adèu !!!
Arribem a Solsona, a on aqui si que agafo menjar i beura sense perdre gaire temps per por d'agafar fred i continuo per afrontar el primer gran port i marcat amb vermell al mapa, SERRASECA. Aqui em quedo sol, en cap moment em passa pel cap seguir a la gent que porta una marxa més que jo i agafo al meu ritme. Aqui començava per mi la part més dura de la cursa. Uns 80 kms tots sol, sense ningú al davant i ningú al darrera. La baixada del port amb tota la pluja i el fred fan que el cap comenci a pensar en negatiu, i la carretera que va fins a la Seu ja tenia la retirada a la ment. El fred comença a fer mal i la circulació és molt perillosa. Arribar com pugui i plegar. DURÍSSIM.
La gran sort,... tornar a trobar a l'Albert. Un per l'altre ens animem i decidim continuar, per acabar ni que sigui a peu.
Fins Andorra la Vella ens anem donant relleus i anem a un molt bon ritme. Havent passat Andorra, desprès de 215 kms, ell agafa el seu ritme i jo em quedo sol per darrera. Ara ja total, com el tram fins a la Seu, és una lluita tot sol, amb l'única diferència que quan posi el peu a terra serà per cridar VICTORIA.
Em passo tota la pujada d'Arcalis, descontant minuts, -1h, -50 min., -40 min., i desprès de 230 kms. el més curiós de tot, és que els últims quatre kms els més disfrutats. Avanço algún que altre ciclista i només sento que em diuen coses negatives, jo només puc dir alguna paraula d'ànim.
Al final,en mig de la neu i el fred, HE ACABAT. Al.lucinat de com arribava la gent amb principi d'hipotèrmia, sense poder caminar i tremolant. Aqui començo a adonar-me de com ha estat de dur.
Ja lluny queda Barcelona, i la frase que algú diu molt al principi i que en molts moments donaria voltes al meu cap:
"- Que Déu ens agafi confesats-"
Destacar la gran organització, l'assistencia que donava Mavic (que per sort no vaig fer servir) i com en tot moment oferíent gels, menjars i begudes des dels cotxes de l'organització.
I SOBRETOT, UNA VEGADA MÉS DONAR LES GRÀCIES A LA LAURA, LA SÍLVIA I EN MARC, SENSE ELLS AIXÒ DE LA BICICLETA SERIA IMPOSSIBE!!!!! ÚS ESTIMO!!!!
Els numeros espectaculars: 234 kms.(no sé per que, 10 més que el de l'organització), 9h58min., 4600 mD+,i atenció, ... quasi 9500 kcal. cremades, UFF !! Això és el que diu el meu Polar.
